ActiFolio: 20222

Abstract

La llengua forma part de la cultura i aquesta afecta directament la identitat personal i col·lectiva. Hi ha llengües en perill d’extinció a conseqüència del bilingüisme i la substitució lingüística, aquest fet fa que societats i individus es veuen perjudicats lingüísticament i conseqüentment afecta la identitat. Els processos d’immigració i l’adaptació d’ambdues parts en aquest procés afecten directament també la identitat. Per tant, la pèrdua d’una llengua suposa una pèrdua d’identitat.

Paraules clau

Llengua, identitat, substitució lingüística, bilingüisme i cultura.

Les llengües formen part de la identitat de les persones i la seua pèrdua afecta tant a l’individu com al col·lectiu sencer d’una comunitat lingüística. La llengua és un mitjà de comunicació necessari per a la socialització d’una comunitat, per tant, forma part intrínseca de la cultura d’un grup determinat. És a través de la llengua com expressem la nostra visió cultural del món, com l’entenem i com vivim. Hi ha diverses cultures que prenen forma amb la llengua, uns valors determinats i uns costums diferents, amb tot hi ha cultures que comparteixen llengua i altres trets d’aquests elements. Cada persona creix amb una cultura i, per tant, aquesta forma part de la seua identitat, una identitat que és individual dins d’una identitat col·lectiva. Qui perd la seua cultura perd la seua identitat, perquè tots partim d’una cultura identitària, per tant, d’una llengua que forma part de la nostra identitat.

Al llarg de la història han desaparegut milers de llengües, així com també de cultures, la supervivència de les llengües que actualment estan en perill d’extinció és la conseqüència de diferents polítiques preses, de la història global i també de la social. Perquè es produïsca la mort d’una llengua hi ha una substitució lingüística que segueix “tres fases: primària, de decadència i de mort” (Comellas, Junyent 2021: pàg. 143), la primària comença amb la substitució de la llengua mitjançant el bilingüisme, els parlants adopten altra llengua; la segona fase de decadència consisteix en el fet que els parlants de la primera llengua són majors i l’ús de la llengua és poc habitual així quan moren els parlants ocorre la tercera fase: la mort de la llengua. Les llengües no moren per trets naturals a elles sinó per causes externes que provoquen aquesta extinció. Una vegada mor la llengua, la seua revitalització és complicada “els que intenten recuperar-la no ho fan perquè no puguin comunicar-se, sinó perquè senten la pèrdua d’un element fonamental a l’hora de saber quin és el seu lloc al món” (Comellas, Junyent 2021: pàg. 146). Aquesta té beneficis per a la comunitat millorant el seu benestar i disminuint la violència i les addiccions, “implica també la recuperació de l’autoestima i la confiança en un mateix” (Comellas, Junyent 2021: pàg. 147), per tant, l’excusa és la revitalització cultural per a recuperar la identitat.

Un clar exemple és el que va ocórrer en temps de colonització, ja que, a banda de la gran quantitat de persones que van perdre la seua vida, els supervivents van veure atacades les seues cultures. Les potències imperialistes van portar a terme una substitució cultural i els habitants d’aquests territoris hagueren d’aprendre i adoptar la llengua imposada, alguns costums i fins i tot religions. En Nigèria es va imposar l’anglés, això té conseqüències actualment, perquè tot i que encara es parlen llengües ara minoritzades com l’igbo o el ioruba, és l’anglés la llengua general i s’han adoptat molts costums i organitzacions estructurals de les colònies britàniques. En aquest cas, va poder sobreviure una gran part de la cultura i identitat dels pobles nigerians, però l’afecció que va patir fa que aquests molts anys després puguen veure perillar la seua identitat.

El procés que veiem en la substitució lingüística és sobretot de caràcter social, principalment afecta la gent que emigra de la seua cultura a una altra diferent, que ha d’aprendre una nova llengua per a encaixar en una nova comunitat, aquest procés s’anomena adaptació i en formen part tant l’individu com el col·lectiu en el qual es vol inserir aquest. Per poder-se adaptar substitueixen la seua llengua per la del nou espai abandonant la seua llengua materna. “Tots els països reconeixen la importància d’un bon acolliment lingüístic per a aconseguir una integració satisfactòria entre la immigració i la societat receptora” (Marí: pàg. 41) això no obstant, les polítiques d’acolliment lingüístiques són diferents en cada país i és només quan col·laboren tant el marc jurídic, l’estat, la societat global i les persones de forma individual quan hi ha una millora real, sobretot tenint en compte que aquesta adaptació lingüística ha de ser profitosa i realment útil perquè siga integradora perquè “és cert que l’aprenentatge lingüístic dels immigrants s’ha de centrar en les seves necessitats immediates de relació social i adaptar-se al màxim a les seves possibilitats, si no volem que resulti estèril o contraproduent” (Marí: pàg. 48). Per tant, la integració d’un individu es veu clarament afectada per la integració lingüística. Les llengües s’han agrupat per famílies, és més senzill aprendre i comprendre una llengua que pertany a la família de la teua llengua materna que una altra d’altra família lingüística, així que és més senzill integrar-te en una llengua de la mateixa família que la teua. “Una cosa és, però, segura: qualsevol ésser humà, de qualsevol origen lingüístic, pot aprendre qualsevol llengua, si les condicions d’adquisició són les que han de ser” (Tusón 2005: pàg. 51).

Al bilingüisme també l’afecta la substitució lingüística i, en conseqüència, als respectius parlants. Partim que una persona nouvinguda ha d’integrar-se en un territori bilingüe, el que més li interessa quan vol aprendre una llengua és la integració laboral, educativa i del dia a dia, com per exemple fer la compra. En el cas que hi haja una llengua dominant, probablement la persona immigrant elegirà aquesta perquè serà la que li facilitarà més oportunitats laborals o d’integració educativa. En canvi, la llengua sotmesa, principalment per falta de representació, restarà en un segon pla o directament no veuran cap necessitat d’aprendre-la i en conseqüència la llengua i la comunitat parlant d’aquesta es veuran negativament afectades. “Si la llengua que hauries d’aprendre només es fa present de tant en tant i no resulta imprescindible per a la feina, els estudis, el lleure […] si la llengua nova no et permet de viure més bé, ¿com arribaràs a fer l’esforç d’adquirir-la?” (Tusón 2005: pàg. 52). Per tant, el bilingüisme d’una llengua que se superposa per damunt d’altra perjudica l’individu nouvingut i la comunitat on s’insereix, ja que si la llengua que forma part de la identitat d’una comunitat és subjugada afectarà també la identitat d’aquesta de forma negativa.

En conclusió, la pèrdua o substitució lingüística afecta negativament en la identitat individual i col·lectiva de les persones afectades. Amb la pèrdua d’una llengua per extinció es perd una forma determinada de veure el món, una cultura confeccionada de costums, i que la substitució lingüística és des d’on parteix aquest fet. El procés de substitució lingüística en fase primera de bilingüisme afecta la identitat col·lectiva de la llengua a substituir i la revitalització després de la mort resulta complicada i normalment impossible. La pèrdua de llengua per emigració afecta la identitat de l’individu per la substitució de la seua cultura per la nova i el procés d’adaptació, tot i que tothom és capaç d’aprendre qualsevol llengua. Per tant, la relació entre llengua i identitat té uns lligams forts que afecten tant de forma individual com a la societat en general.

Bibliografia

Comellas, Pere i Junyent, M. Carme (2021) “Vida i mort de les llengües”. Els colors de la neu. Vic: Eumo. Pàgines 137-148.

Tuson Valls, Jesús (2005). “Un univers variat”. Patrimoni natural: Elogi i defensa de la diversitat lingüística. Barcelona: Empúries. Pàgines 49-52.

Marí Mayans, Isidor, “L’acolliment lingüístic de la immigració: bones pràctiques”, Mundialització, interculturalitat i multilingüisme. Palma: Lleonard Muntaner, 2006. pp. 41-49.

Els catalanoparlants dels segles XIII al XV parlaven català? En cas afirmatiu, eren conscients de parlar una llengua pròpia? Aquesta està supeditada a una consciència nacional? Aquests segles han afectat el català fins a l’actualitat? El context històric de l’època, els canvis demogràfics, l’evolució aquests anys del català, els diferents àmbits on s’empra i, principalment, l’empremta escrita en els diferents textos d’aquests segles ens ajudaran a comprendre millor l’abast de la resposta a aquestes qüestions. Així podrem comprendre millor com va estar de lligada aquesta consciència lingüística a la nacional i com arribarem a un segle d’or d’una literatura en una llengua escrita que no s’emprava en literatura fins al segle anterior.

El català als segles anteriors

Com bé comentava al començament, l’escriptura és la principal font per la qual podem situar en context la llengua perquè no tenim cap forma de saber certament si abans hi havia una consciència de la llengua. El problema és que inicialment quan ja es parlava català, els textos cultes continuaven escrivint-se en llatí o occità, per tant, no segueixen la mateixa línia temporal l’oralitat que l’escriptura catalana. Això no obstant, els textos ens permeten apreciar els canvis amb el lèxic i la sintaxi que empren. Per exemple, podem atorgar-li el títol als Greuges de Guitard Isarn, Senyor de Caboet datat del 1105, per tant, del segle XII, com a primer text extens en català, tot i que hi ha moltes paraules i formes llatines. L’excusa que entenem va fer que aquest text fos escrit en català i no en llatí és pel seu contingut, ja que es tracta d’un memorial de comptes, una enumeració de queixes medievals ben redactades, i no un text pròpiament culte ni formal.

L’incipient català al segle XIII

A partir d’aquest segle comencem a trobar un trencament, incipient en el segle anterior, amb el llatí i l’occità tant oralment com en l’escriptura. Després de la batalla de Muret que va tindre lloc el 1213 al començament del segle XIII i on Pere el Catòlic va perdre i l’occità es va annexar al poder francés, l’objectiu polític i socioeconòmic, de la Corona catalanoaragonesa és situada en el sud i en l’est. El poder reial de Jaume I el Conqueridor es consolida amb l’expansió territorial, que aconsegueix doblar la població anterior, i en les relacions que té amb les burgesies mercantils. És així com s’aconsegueix crear un nou Regne de València amb la incorporació del Regne de Mallorca i les Pitiüses annexades a la cort del Principat.

Després de mitjan del segle XIII, es redacten en català els Usatges de Barcelona, els Furs de València, els Costums de Tortosa i el nucli primitiu del Llibre del Consolat de Mar. Així que comencem a veure els textos de caràcter formal emprant el català. Açò és degut al fet que s’adrecen a la població que majoritàriament ja deu haver adoptat el català com a llengua habitual, veient que és més factible la transmissió en aquesta llengua que en llatí o occità. A més a més, la distinció respecte de l’occità era un element a tenir en compte després de la derrota de Muret.

L’evolució al segle XIV

Tenint en compte les evolucions organitzatives de la societat, en aquest segle entre el feudalisme medieval i la revolució industrial moderna, amb les rutes comercials pel mediterrani es fonamenta un capitalisme comercial. Amb la unió de la Corona d’Aragó, el retorn del Regne de Mallorca i el compromís de Pere el Cerimoniós s’origina un ordre jurídic que pren per model el dret romà, l’estructura política i d’ideologia nacional que comparteix semblances amb les estructures dels estats moderns. Aquesta basada en una separació representada en diferents institucions per l’església, la corona i els nobles. Com a conseqüència, el català passa a ser la llengua de cultura per a desvincular-se de l’occità.

Entre finals del segle XIII passat i aquest nou segle s’escriuen les grans cròniques catalanes. Es tracta dels textos El llibre dels fets de Jaume I el Conqueridor, Llibre del rei en Pere de Bernat Desclot, la Crònica de Ramon Muntaner i la Crònica de Pere el Cerimoniós, que relaten els fets històrics de l’època, sempre des de la perspectiva d’enaltir els protagonistes històrics catalans.

També en aquest segle, hereu d’una llengua ja molt més desenvolupada, tant literària com científica, Ramon Llull escriu la seua esplendorosa obra entre les quals trobem una de les obres més important de la literatura catalana El llibre de les bèsties. Així el català esdevé una llengua literària de caràcter culte, una literatura innovadora en llengua vulgar a Europa. En la predicació els escriptors també empren el català, tals com Sant Vicent Ferrer i Francesc Eiximenis.

El català al segle XV

A partir del segle XV amb l’aproximació dels Trastàmara a terres castellanes s’inicia un apropament a aquestes que farà que el castellà entre en conflicte amb el català. En aquests anys també esdevé la guerra civil que confronta catalans i valencians, a partir d’aquest moment els valencians comencem a autodenominar-nos com a parlants de llengua en valencià o llengua llemosina. Alguns dels escriptors més importants de la literatura aquest segle ja comencen a definir la llengua que empren com a valenciana, diferenciant-la del català.

En aquest segle XV trobem una època d’esplendor per a la literatura catalana: el segle d’or valencià. Durant tot aquest segle es conreen les considerades millors obres escrites en valencià, es deslliga de l’ús del llatí. Es produeix una de les obres literàries més importants i traduïdes de la literatura catalana i europea, es tracta de Tirant lo Blanch de Joanot Martorell, l’autor consolida així el valencià com a llengua literària, per tant, és l’obra més important de la literatura en valencià. A més a més, trobem escriptors com Isabel de Villena, Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Joan Roís de Corella, Jaume Roig o Bernat Fenollar.

L’evolució de la consciència lingüística

Abans del segle XIII es comença a tractar el català per escrit, és a dir, ja hi ha suficients parlants per tal que hi haja una necessitat d’emprar aquesta llengua. A partir del segle XIII s’inicia la separació del llatí i l’occità durant els següents dos segles. També amb l’annex de més territori es guanyen parlants, això no obstant, com que hi ha una divisió per regnes afectarà més endavant el desenvolupament del català en els diferents territoris. Per tant, al segle XIII comença a haver-hi una primera consciència de la llengua com a identitat cultural de l’expansió territorial.

A partir del segle XIV comença a consolidar-se la llengua en l’administració i el més important: en la cultura. Ja trobem obres rellevants en la literatura en català i inclús la corona adopta aquesta llengua com a símbol per escriure les seues cròniques. Per tant, el trencament amb el llatí com a llengua culta i el distanciament amb l’occità deixen el català com a llengua principal dels escrits i llengua habitual de la població dels alts i baixos estaments.

En el segle XV el català ja és una llengua consolidada en la literatura i la cultura en tots els territoris. A causa de la divisió per regnes, alguns dels escriptors més importants del segle d’or valencià, ja comencen a diferenciar la denominació de la llengua que empren com a valencià i no com a català. Aquesta divisió es veurà afectada fins avui.

En conclusió, a principis del segle XIII ja hi ha una certa consciència lingüística que pretén separar-se de les llengües llatines i occitanes, a partir d’ací el català evoluciona de l’oralitat a la llengua emprada per a l’administració i la literatura. Els diferents territoris separats per regnes fan que la divisió del català esdevinga dialectal, aquesta divisió afectarà fins i tot la literatura més posterior com és el cas del Barroc català on al Principat és culte i al País Valencià popular. Per tant, la llengua ha estat lligada al concepte de nació des de llavors, com a signe cultural que forma part de la identitat del poble català. Citant a Vicent Andrés Estellés “Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble”, hem esdevingut llengua i literatura a partir de la nació, del poble.

Informació extreta de:

Ferrando, Antoni; Nicolás, Miquel 2000. Emancipació lingüística i literària i expasió territorial. De la derrota de Muret (1213) al compromís de Casp (1412). Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya. 

Ferrando, Antoni; Nicolás, Miquel 2000. La plenitud de la llengua. Del compromís de Casp (1412) a la derrota de les Germanies (1523). Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya.