Ara que finalitza l’assignatura de Gènere i sexualitat en la cultura catalana puc dir que estic molt contenta d’haver escollit aquesta optativa del grau. He aprés molt més de la teoria feminista catalana, de com s’interrelaciona amb les teories queer i dels avanços del segle passat en aquests camps.
El recorregut des de l’inici de les teories feministes, la literatura femenina catalana de principis del segle XX i la seua transformació al llarg del segle i, finalment, les pel·lícules de temàtica queer, m’han semblat una bona forma de conducció per entendre millor el context social i cultural al qual s’anava adaptant aquest moviment feminista català.
Després d’aquest últim mòdul on hem pogut introduir-nos i reflexionar al voltant d’Ocaña retrat intermitent i Amic/Amat, totes dues de Ventura Pons, puc entendre millor com vivien les persones que no formen part de l’heteronormativa, com els homosexuals, el seu context social i com han estat deixats de banda pel cànon cultural.
Les dues primeres preguntes que em vaig fer van ser: què és una dona? Quan canviarà el cànon literari a un més plural i realista? Ara, la pregunta és menys específica i més general, perquè arran del cinema m’he fixa’t que no sols el cànon literari té problemes històrics que l’afecten, la cultura en general ha estat afectada i per això: quan revisarem la nostra cultura per mostrar-la tal com és realment? Potser, d’això depén el futur de la nostra identitat com a poble, perquè com deia Joan Fuster “Qui perd els orígens, perd la identitat”.
Aquesta assignatura hauria de ser obligatòria perquè els moviments feministes dels últims temps, les teories de gènere i sexualitat, les escriptores, l’esport femení i el cinema queer formen part de la identitat catalana de forma intrínseca i, per tant, és fonamental el seu estudi. Els futurs filòlegs hem de saber qüestionar-nos seguint aquestes teories per redescobrir les joies que ens hem deixat de camí, també amb el camp de la lingüística que ha estat construïda des del patriarcat.
“Ocaña, retrat intermitent” participa en la representació de la crisi de la masculinitat tradicional al presentar un protagonista que trenca amb gran part del rol de gènere masculí. Ocaña des de menut té comportaments diferents del que tradicionalment s’espera d’un home, com recollir flors o observar la posta de sol, i per això és un xiquet marginat. Fins i tot, adopta algunes característiques associades al rol femení “era muy fina”.
La clau d’Ocaña rau en la naturalitat i la normalitat que presenta el personatge davant situacions poc, o gens, comuns en el context postfranquista del moment. Passeja transvestit per les Rambles mostrant els genitals sense que semble grotesc ni eròtic, el mateix ocorre quan es desvesteix, que ho fa com un acte de reivindicació de la llibertat del cos. La naturalitat i emoció que mostra al relatar les seues experiències sexuals o sentimentals en són un altre exemple. És per això, que el protagonista amb els seus fets i paraules mostra una homosexualitat sana i natural, en relació amb la teatralització de la impostura que comenta Martí-Olivella i la performativitat de gènere de Butler.
Ocaña és un personatge transgressor per molts motius: la seua vida, les seues performances reivindicatives i el seu art. Primerament, voldria destacar que Ocaña rep una educació religiosa, l’obliguen a formar part de la falange, fer el servei militar i s’exilia de la seua terra. A Cantillana, el seu poble natal, conviu amb les tradicions del poble i el camp com a fill d’un proletari, però esdevé un marginat, no segueix el comportament esperat pels seus companys. Per aquest motiu, marxa a Barcelona, una ciutat que li atorga possibilitats d’obtenir més llibertat. Comença amb les performances on es transvesteix com a dona i es mostra al públic, un acte transgressor després d’una dictadura on, fins i tot, havien assassinat al poeta Lorca per la seua orientació sexual. Les seues experiències al poble les trasllada al seu art, on representa el folklore d’Andalusia, s’apropia de representacions catòliques “lo que me ha quedado de la iglésia son fetiches” i amb aquests crea contrastos “yo mezclo cementerios con alegría, borrachera con bautizos”. Tot i que, no aconsegueix viure del seu art i encara forma part d’un col·lectiu força marginal, se n’apropa també a altres com les prostitutes, Ocaña aconsegueix mostrar a Barcelona qui és i marcar la diferència.
Després de llegir les intervencions a l’aula m’he adonat que, per exemple, Ocaña no es posa cap etiqueta com a rebuig de la masculinitat tradicional “no es definirà amb cap etiqueta” (Àngels Masqué Guillemat 21.12.22 09:15), també he vist com d’important és l’exili per al protagonista ” la classe baixa encarnada per la immigració” (Belinda Costa Olivares 18.12.2022 18:59) i al fil que enceta Maria de Les Neus Aguilo Palou el 20.12.2022 a les 14:42 he dubtat de si realment és conscient Ocaña del que representa en aquell moment.
L’obra El carrer de les Camèlies de Mercè Rodoreda narra la vida de Cecília Ce que la mateixa protagonista d’aquesta història descriu així “¿què has fet a la vida? Vaig estar a punt de dir-li que l’havia passada buscant coses perdudes i enterrant enamoraments” (Rodoreda: p.234). Aquesta narració comença en la seua infantesa i des d’aquesta Cecília es va movent a diferents espais que relaciona amb diferents persones, principalment homes, cercant els seus orígens. En aquests homes, mai podrà trobar el que realment cerca: l’estima d’una figura parental que li manca.
Cecília és abandonada pels seus progenitors, desconeguts, i criada per una parella burgesa que la troba a l’entrada de la seua casa. Els llaços mai no arriben a ser massa forts, al principi no tenen clar si criar la criatura i després Cecília mai no vol tractar-los de padrins. No obstant això, amb ells estudia i aprén des de matemàtiques a com cuidar algunes plantes, però fuig de la casa quan creix i mai torna. A la casa on passa la infantesa hi ha un jardí i amb els arbres, les plantes i flors crea una connexió forta que representa la seua llibertat al llarg de l’obra. Té sentit, que siga en aquests espais on la protagonista troba la seua pau, per la representació que contrasta entre el camp envers la ciutat “Amb el camp s’ha associat la idea d’una forma natural de la vida: la pau, la innocència i la virtut senzilla. Amb la ciutat s’associa la idea d’un aprenentatge, de comunicació i de llum” (Bou p.30) aquesta ciutat que comentem és la que viu durant la infantesa, però la ciutat passa a tindre connotacions negatives mentre es desenvolupa la seua vida “la ciutat com un lloc de soroll, mundà i d’ambició” (Bou p.30). On comença el seu camí és al carrer de les Camèlies, potser és sols una coincidència que el carrer de la ciutat d’on parteix la seua vida tinga nom de flors, i durant aquest camí cerca espais a la ciutat amb pintades de natura, com quan viu amb l’Eusebi o l’Andrés, però no és fins que s’instal·la a la torre amb el jardí ple de plantes que no troba l’equilibri entre camp i ciutat, el seu lloc lliure i segur que, a més a més, no ha de compartir amb cap home.
Els espais estan molt connectats amb les relacions de subordinació o emancipació a l’home que viu la protagonista. A les barraques s’emancipa per primer cop amb l’home que feia anys estimava, però de qui es desencanta i s’enamora del seu veí Andrés. En un barri marginal baix goteres trobarà l’únic home qui realment creu que estimarà que per mala sort morirà prompte. A les rambles fent senyors se sentirà lliure, decidint treballar el carrer en lloc de fer costura. En canvi, en ple cor de Barcelona, a un barri ric, serà maltractada psicològicament a un pis per Marc o enclaustrada i vigilada per Cosme. Cecília busca d’aquests homes un profit, un habitatge, aliment, i acaba víctima per maltractes psicològics o físics, com són les reiterades violacions al pis d’Eladi mentre està drogada, però sempre aconsegueix trobar una via per escapar. A l’obra la veiem subordinada a molts homes, però cercant l’emancipació que finalment troba al final d’aquesta quan es fa prostituta de luxe i propietària de la torre, perquè tot i que “la prostitució només era una fase passatgera en la vida de moltes dones” (Wilson: p.15) “Amb tot, ser prostituta no era, inevitablement, ser una víctima: aquesta idea no era i no és altra cosa que un mite de la prostitució, tant masculí com feminista” (Wilson: p.17).
L’única persona a qui realment estimarà és ella mateixa “a fora del mirall era qui enamora i a dintre del mirall era l’enamorat” (Rodoreda: p.45). “El ventre no compta, el pit no té preu, el cor a desar. Havia de viure fins a la mort. Una vida són molts dies. Em vaig aixecar tan alta com era i vaig dir a la Cecília del mirall que havia de fer alguna cosa si no volia morir en un llit d’hospital i acabar mal enterrada” (Rodoreda: p.198) és en aquest text on veiem que l’empoderament de Cecília és l’autoestima, l’amor per la vida i no rendir-se mai.
La figura del flâneur, fixant-nos en el text El flâneur invisible d’Elizabeth Wilson, encarna un personatge que deambula per la ciutat sense rumb observant què fan els seus habitants, els carrers, els costums, de forma imparcial, però amb curiositat. Des de ben menuda, amb les seues primeres escapades per la ciutat, Cecília gaudeix caminant pels carrers i observant els ciutadans. Aquest gust per l’observació i el passeig l’acompanya durant tota la seua vida com veiem en aquest exemple “l’endemà vaig anar a seure a un banc al Passeig de Gràcia a mirar passar automòbils amb banderes” (Rodoreda: p.44). El flâneur també acostuma a habitar a un café per falta de llar, Cecília té una fixació important pels cafés, com el café on troba altres figures representades com a flâneurs “aviat em vaig fixar en uns quants senyors que quan jo entrava estaven asseguts i que quan me n’anava encara es quedaven” (Rodoreda: p.134), al que ella anomena el café de les falgueres, de nou relacionant un espai segur i lliure, quan el pis no el sent com la seua llar, amb una figura de la natura. En aquest cas, a més a més, ella gaudeix mirant un senyor desconegut qui finalment li salvarà la vida i li donarà en herència el seu espai de llibertat final. La figura del flâneur també es fixa en les formes de vestimenta i li agrada anar de compres, la protagonista es compra algunes peces de roba o joiera per crear-se una identitat i rebutja la imposició de les peces que l’obliguen a portar, com fa Cosme. Encara que en la ciutat en eixa època “la llibertat del flâneur de passejar a voluntat per la ciutat és essencialment una llibertat masculina” (Wilson: p.9) la nostra protagonista aconsegueix escapar d’aquesta norma. Altrament, el flâneur també és un personatge marginal que es pot correspondre amb la marginació que pateix en certs moments Cecília com a prostituta. Cecília i la seua fixació per la natura és una relació més que té amb aquesta figura perquè el flâneur “és el naturalista d’aquest medi ambient no natural” (Wilson p.8).
“Anava d’un banc a una soca i d’una soca a un banc com si tota la meva vida només hagués de fer això” (Rodoreda: p.175) i és cert que Cecília deambularà entre la ciutat i el camp, o el que és el mateix el banc i la soca, entre la subordinació als homes en qui conviu i la llibertat que això li permet ser com una mena de flâneur per la ciutat, entre ser qui viu una vida i ser-ne observadora d’altres.
Bibliografia
Bou, Enric (2013) Llegir la ciutat. La invenció de l’espai: Ciutat i Viatge. Publicacions de la Universitat de València. ISBN: 9788437090658
Rodoreda, Mercè (2020) El carrer de les Camèlies. Barcelona: Club editor. ISBN: 9788473292757
Wilson, Elizabeth (1995) El flâneur invisible. Postmodern Cities and Spaces. Oxford: Blackwell. ISBN: 0631194037
A l’aula de Literatura catalana: societat i cultura s’ha fet un debat de la nació i la memòria partint de les teories d’Anderson, Traverso, Hobsbawm, i una selecció de poemes. A continuació, compartiré les idees a destacar de cada poema:
Nit de sang de Jacint Verdaguer
Aquest poema Clàudia Fabra (02/11) el contextualitza amb la Guerra dels Segadors, relaciona el poema les idees principals que concorden amb el concepte de nació d’Anderson “realitat imaginada, limitació de la nació, realitat sobirana i lliure, i nació comunitària”. A més a més, subratlla la forta relació de Verdaguer amb la fe que es relacionaria amb la nació catalana, Caterina Latorre (06/11) afegeix que aquest nacionalisme no substitueix la religió, altre punt que concorda amb Anderson, Farners Miró (06/11) emfatitza el fet que Verdaguer deixe escrits els fets i ho faça en català que Leticia Gisbert (07/11) acaba afirmant com al fet que l’autor fa un “ús deliberat de la llengua vernacla impresa amb el marc teòric d’Anderson”.
Laura Mora (02/11) relaciona la memòria i la història de Traverso al poema on “la memòria feble s’interrelaciona també amb la història”.
La creu de Joan Alcover
Laura Mora (02/11) esmenta aquest poema en parlar de la relació entre memòria i història que fa Traverso, perquè a la primera estrofa del poema trobem la figura de Jaume el Conqueridor, i la idea que “la història l’escriuen els vencedors” que també observem al poema. En aquest poema no s’aprofundeix més al debat.
La Sardana de Maragall
A aquest poema es relaciona principalment amb la idea de tradició inventada d’Hobsbawm, Farners Miró (06/11) exposa que Maragall crea un himne i reafirma la creació de la tradició inventada.
Leticia Gisbert (06/11), Esther Ferrando (07/11) relacionen el poema amb el concepte de nació d’Anderson que projectaria l’autor al poema.
Elegia II de Carles Riba
Aquest poema es relaciona amb Anderson, Clàudia Fabra (05/11) explica la metàfora del temple grec com a la nostàlgia i l’esperança de la nació catalana per mantenir-se dempeus, Marc González (09/11) està d’acord amb la interpretació anterior “per la qual trobes inaplicable el concepte de nació limitada a certa expressió del nacionalisme català que pretén connectar-nos amb la cultura clàssica”.
Del Rei Jaume de Vicent Andrés Estellés
Es relaciona el poema d’Estellés amb el concepte de semificció d’Hobsbawm, Farners Miró (06/11) explica que el poeta reforça amb el poema l’èpica del rei Jaume, però no imagina una tradició sencera.
Vuit de març de Maria-Mercè Marçal
Aquest poema s’ha relacionat amb les idees al voltant de les teories feministes. Jordi Navarro (03/11) relaciona aquest poema amb la transició postfranquista amb la qual no hi està d’acord Leticia Gisbert (07/11) que no creu que s’emmarque en un temps puntual. Es genera debat sobre què simbolitzen les bruixes quan Jordi Navarro (03/11) lliga la voluntat de trencar de les bruixes amb les dones del moment, Miriam Milán (06/11) veu amb el símbol una al·lusió al poder i Maria Nadal (07/11) la cerca d’un nou llenguatge. Nerea Hernández (08/11) afegeix que MMM vol desmercantilitzar i descolonitzar l’espai cultural.
En aquest poema s’analitzen des de les teories d’Hobsbawm sobre les tradicions inventades veiem aspectes molt diversos: la temporalitat, la idea col·lectiva, la idea d’un futur millor partint d’un passat o el passat històric feminista.
Inscripció de Pere Gimferrer
El company Jordi Navarro (03/11) ens contextualitza els personatges d’aquest poema, Guillem Hidalgo (05/11)introdueix la idea que els fets històrics com s’han introduït “en les ments de gairebé de tots els individus una versió concreta d’uns fets concrets” que Maria Nadal (07/11) entén s’emmarca en les teories de Traverso de memòria i història.
En definitiva, alguns poemes s’han tractat en major o menor mesura. El més interessant sembla l’aplicació de diferents teories en un mateix poema, mostrant la versatilitat d’interpretació que tenen aquests.
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.