Públic

L’obra El carrer de les Camèlies de Mercè Rodoreda narra la vida de Cecília Ce que la mateixa protagonista d’aquesta història descriu així “¿què has fet a la vida? Vaig estar a punt de dir-li que l’havia passada buscant coses perdudes i enterrant enamoraments” (Rodoreda: p.234). Aquesta narració comença en la seua infantesa i des d’aquesta Cecília es va movent a diferents espais que relaciona amb diferents persones, principalment homes, cercant els seus orígens. En aquests homes, mai podrà trobar el que realment cerca: l’estima d’una figura parental que li manca.

Cecília és abandonada pels seus progenitors, desconeguts, i criada per una parella burgesa que la troba a l’entrada de la seua casa. Els llaços mai no arriben a ser massa forts, al principi no tenen clar si criar la criatura i després Cecília mai no vol tractar-los de padrins. No obstant això, amb ells estudia i aprén des de matemàtiques a com cuidar algunes plantes, però fuig de la casa quan creix i mai torna. A la casa on passa la infantesa hi ha un jardí i amb els arbres, les plantes i flors crea una connexió forta que representa la seua llibertat al llarg de l’obra. Té sentit, que siga en aquests espais on la protagonista troba la seua pau, per la representació que contrasta entre el camp envers la ciutat “Amb el camp s’ha associat la idea d’una forma natural de la vida: la pau, la innocència i la virtut senzilla. Amb la ciutat s’associa la idea d’un aprenentatge, de comunicació i de llum” (Bou p.30) aquesta ciutat que comentem és la que viu durant la infantesa, però la ciutat passa a tindre connotacions negatives mentre es desenvolupa la seua vida “la ciutat com un lloc de soroll, mundà i d’ambició” (Bou p.30). On comença el seu camí és al carrer de les Camèlies, potser és sols una coincidència que el carrer de la ciutat d’on parteix la seua vida tinga nom de flors, i durant aquest camí cerca espais a la ciutat amb pintades de natura, com quan viu amb l’Eusebi o l’Andrés, però no és fins que s’instal·la a la torre amb el jardí ple de plantes que no troba l’equilibri entre camp i ciutat, el seu lloc lliure i segur que, a més a més, no ha de compartir amb cap home.

Els espais estan molt connectats amb les relacions de subordinació o emancipació a l’home que viu la protagonista. A les barraques s’emancipa per primer cop amb l’home que feia anys estimava, però de qui es desencanta i s’enamora del seu veí Andrés. En un barri marginal baix goteres trobarà l’únic home qui realment creu que estimarà que per mala sort morirà prompte. A les rambles fent senyors se sentirà lliure, decidint treballar el carrer en lloc de fer costura. En canvi, en ple cor de Barcelona, a un barri ric, serà maltractada psicològicament a un pis per Marc o enclaustrada i vigilada per Cosme. Cecília busca d’aquests homes un profit, un habitatge, aliment, i acaba víctima per maltractes psicològics o físics, com són les reiterades violacions al pis d’Eladi mentre està drogada, però sempre aconsegueix trobar una via per escapar. A l’obra la veiem subordinada a molts homes, però cercant l’emancipació que finalment troba al final d’aquesta quan es fa prostituta de luxe i propietària de la torre, perquè tot i que “la prostitució només era una fase passatgera en la vida de moltes dones” (Wilson: p.15) “Amb tot, ser prostituta no era, inevitablement, ser una víctima: aquesta idea no era i no és altra cosa que un mite de la prostitució, tant masculí com feminista” (Wilson: p.17).

L’única persona a qui realment estimarà és ella mateixa “a fora del mirall era qui enamora i a dintre del mirall era l’enamorat” (Rodoreda: p.45). “El ventre no compta, el pit no té preu, el cor a desar. Havia de viure fins a la mort. Una vida són molts dies. Em vaig aixecar tan alta com era i vaig dir a la Cecília del mirall que havia de fer alguna cosa si no volia morir en un llit d’hospital i acabar mal enterrada” (Rodoreda: p.198) és en aquest text on veiem que l’empoderament de Cecília és l’autoestima, l’amor per la vida i no rendir-se mai.

La figura del flâneur, fixant-nos en el text El flâneur invisible d’Elizabeth Wilson, encarna un personatge que deambula per la ciutat sense rumb observant què fan els seus habitants, els carrers, els costums, de forma imparcial, però amb curiositat. Des de ben menuda, amb les seues primeres escapades per la ciutat, Cecília gaudeix caminant pels carrers i observant els ciutadans. Aquest gust per l’observació i el passeig l’acompanya durant tota la seua vida com veiem en aquest exemple “l’endemà vaig anar a seure a un banc al Passeig de Gràcia a mirar passar automòbils amb banderes” (Rodoreda: p.44). El flâneur també acostuma a habitar a un café per falta de llar, Cecília té una fixació important pels cafés, com el café on troba altres figures representades com a flâneurs “aviat em vaig fixar en uns quants senyors que quan jo entrava estaven asseguts i que quan me n’anava encara es quedaven” (Rodoreda: p.134), al que ella anomena el café de les falgueres, de nou relacionant un espai segur i lliure, quan el pis no el sent com la seua llar, amb una figura de la natura. En aquest cas, a més a més, ella gaudeix mirant un senyor desconegut qui finalment li salvarà la vida i li donarà en herència el seu espai de llibertat final. La figura del flâneur també es fixa en les formes de vestimenta i li agrada anar de compres, la protagonista es compra algunes peces de roba o joiera per crear-se una identitat i rebutja la imposició de les peces que l’obliguen a portar, com fa Cosme. Encara que en la ciutat en eixa època “la llibertat del flâneur de passejar a voluntat per la ciutat és essencialment una llibertat masculina” (Wilson: p.9) la nostra protagonista aconsegueix escapar d’aquesta norma. Altrament, el flâneur també és un personatge marginal que es pot correspondre amb la marginació que pateix en certs moments Cecília com a prostituta. Cecília i la seua fixació per la natura és una relació més que té amb aquesta figura perquè el flâneur “és el naturalista d’aquest medi ambient no natural” (Wilson p.8).

“Anava d’un banc a una soca i d’una soca a un banc com si tota la meva vida només hagués de fer això” (Rodoreda: p.175) i és cert que Cecília deambularà entre la ciutat i el camp, o el que és el mateix el banc i la soca, entre la subordinació als homes en qui conviu i la llibertat que això li permet ser com una mena de flâneur per la ciutat, entre ser qui viu una vida i ser-ne observadora d’altres.

Bibliografia

Bou, Enric (2013) Llegir la ciutat. La invenció de l’espai: Ciutat i Viatge. Publicacions de la Universitat de València. ISBN: 9788437090658

Rodoreda, Mercè (2020) El carrer de les Camèlies. Barcelona: Club editor. ISBN: 9788473292757

Wilson, Elizabeth (1995) El flâneur invisible. Postmodern Cities and Spaces. Oxford: Blackwell. ISBN: 0631194037